“Veiem el paisatge més a prop de la decoració que de la revolució”
Rosa Olivares
02_ PAISATGE, SOCIETAT I CULTURA
El paisatge és una realitat física i, alhora, la representació que cada individu en crea. És un territori amb tots els seus elements naturals i antròpics i que esdevé paisatge amb els sentiments i emocions que desperta a l'observador al contemplar-lo. Segons Enrique L.Carbó “el fenomen conegut com a paisatge només existeix com a creació cultural”, fent referència a la necessitat de la mirada subjectiva de cada individu i a la interpretació cultural envers els territoris. També Rovira i Virgili recordava l'any 1979 que “La pura visió subjectiva del món extern no existeix, en veritat, per als homes” així doncs sense els elements subjectius la interpretació de l'entorn no seria possible.
El paisatge és també el resultat d'una transformació col·lectiva de la naturalesa i, per tant, un producte social que reflexa una determinada manera d'organitzar i experimentar el territori. És d'aquesta manera com els paisatges es converteixen en indicis territorials de tot allò que comporta la vida social contemporània, des dels problemes estètics d'urbanisme fins als dubtes ètics d'ecologia.
El paisatge és reflex i conseqüència, per tant, un bon objecte d'anàlisi dels canvis que experimenta la societat. Un anàlisi necessari si es té la voluntat d'elaborar una definició completa de la societat.
Des de les primeres representacions rupestres les societats humanes han interpretat els paisatges i això ha significat una reflexió des del món de la cultura i l'art en totes les seves disciplines sobre l'entorn de la persona i les particulars formes d'entendre el paisatge. Però aquestes reflexions han canviat en els darrers segles i el gruix de les representacions de paisatge tenen avui en dia un objecte d'anàlisi diferent al dels inicis del paisatgisme. Per exemple; des d'El caminant sobre un mar de núvols, de Caspar David Friedrich l'any 1818, les representacions dels paisatges han vist com la immensitat de la natura i la reflexió de la relació amb l'individu han quedat en segon terme, deixant pas a les intervencions humanes al territori com a objecte principal i amb la intenció de reflexionar sobre la mateixa transformació social, com ho fa per exemple el fotògraf Edward Burtinsky en la seva sèrie Oil des de l'any 2001.
Sense deixar de banda la mirada cultural al territori Joan Nogué afirma que “les mirades sobre el paisatge són diverses i sovint contradictòries” perquè “en realitat, només veiem allò que desitgem veure, és a dir, aquells espais que no qüestionen la nostra idea de paisatge construïda socialment”. Així doncs, a més de ser subjectives són ja mirades dibuixades d'acord amb les conductes socialment genèriques. És per això que quan Rosa Olivares diu “veiem el paisatge més a prop de la decoració que de la revolució” molts hauran de preguntar-se quin tipus de revolució pot oferir un paisatge.
Gilles Clément proposa que “si deixem de mirar el paisatge com si fos objecte d'una indústria podrem descobrir de cop una gran quantitat d'espais indecisos, desproveïts de funcionalitat, als que resulta difícil donar un nom”, són aquests els objectes del projecte Expectants.
“Sembla que el temps present hauria de tenir una altra naturalesa. No pot generar de manera natural espais del present derrotats, propis d'un temps passat”
Robert Smithson